Aquesta pàgina ha estat revisada.
Per ço ploran vells y noys
Y fins los infants que popan,
Y los menestrals honrats
Y los nobles barons ploran.
Y 's diu que fins lo ángel sant
Que vetlla sobre las portas
De la casa de la vila
De bronse ab alas verdosas,
Sota hermós dosser de pedra
Que li serveix de corona,
Plegá un instant sas dos alas,
Y de son dolor en mostra,
A Deu oferí una llágrima
Per l' antiga Barcelona
Y per donya Viölant
Que al peu del mort espós plora,
Pus perdé son rey aquella,
Y son espós la segona;
Esta esperansas de amors,
L' altra esperansas de gloria.
Octubre de 1840.
