Aquesta pàgina ha estat revisada.
Mes llibres com los monts que sas nevadas
Crestas, que boscos de mil anys cenyeixan,
Aixecan fins al cel;
Ni en sonorosas voltas assentadas
En llaugeras columnas d' or y marbre
Darán venals llahors als qui mereixan
Sols despreci cruel.
Ni temes, Patria, que ab cantars joyosos
Tas llágrimas insulte de viudesa,
Ni recorde vils noms dels qui trencaren
Lo ceptre de tos reys:
Prestem son foch de Laletania l' geni,
Y al mon recordaré la saviesa
Dels antichs y bravura que al mon daren
Llur dialecte y llurs lleys.
Prestenm' son geni ls' trobadors que dorman
En llits de marbre en pau y exemps de pena,
Y en melós llemosí, pus es lo idioma
Ab que parlo al Senyor,
Cantaré tas grandesas, Catalunya,
