durida pèl foch en un de sos caps y en lo demés polida ab la podadora: après ha amanit vasos per rebre la sanch de las víctimas: y trossejat per la destral.....[1]
Quan l' horrible cuyner de Plutó ho ha tingut tot á punt, ha agafat á dos de mos companys, los ha degollat d' una certa manera, y après d' haver tirat á Ι' un al fons de la caldera de coure, ha agafat á l' altre pels peus, y l' hi ha esberlat lo cap en lo cantell de una roca, fentli saltar lo cervell; tot seguit alsantli la carn ab son ganivet, l' ha rostida al foch, y ha llansat lo que de sos membres ne restava en la caldera pera ferlos bullir. Y jo, desgraciat, ab los ulls coberts de llágrimas, m' estava á son costat, fentli de criat; mentres que 'ls altres, com á ratas-pinyadas s' estavan clavats en los recons mes foschs de la bauma, horrorisats y ab la sanch gelada dintre las venas. Quan al últim après d' haverse afartat ab la carn de mos companys, lo Ciclop s' ha tornat á jeure, llensant de sa gola un ayre malsá, m' ha vingut un gran pensament. He omplert una copa de vi y l' he convidat á beure, dihentli: «Ciclop, fill del Dèu dels mars, vet aquí la beguda divina que la Grecia recull en sas vinyas; aixó es lo licor de Baco.» Y ell, tip dels guisats abominables que acabava de devorar, ha prés lo beyre, y l' ha vuidat d' un trago; desprès l' ha alabat y aixecant las mans ha dit: «Oh lo mes aymat de mos hostes! M' has fet beure una beguda deliciosa desprès d' un dinar escullit.» Un cop l' he vist tan alegre, n' hi he fet beure un' altre copa, segur de que 'l vi l' arribaria á vence, y de que aviat sufriria lo cástich. Ja comensava á cantar, y jo, omplintli lo beyre un cop darrera l' altre, escalfava sas entranyas ab lo brevatge. Barrejava ja sos cants desafinats ab los plors de mos companys y la bauma ressonava. En quan á mi, he fujit poch á poch, y vinch á veure si 'us voléu escapar. Diguéume, donchs, si desitjéu ó no fugir d' aquest monstre insaciable, per anar á habitar la casa de Baco ab las joves náyades. Ton pare que es á la bauma ja ha probat de ferho; mes frágil com es y seduit per l' aliment de la beguda, com un aucell agafat al besch, no pot desenganxar l' ala de la copa. Tú donchs, qu' ets jove sálvat ab mí y torna ab Baco ton antich company, á n' aquí lo Ciclop tan poch se sembla.
Lo Chor: Oh car amich! Es cert que podrém veure aquest dia, lliurantnos del jou del Ciclop impío! Tant temps que teniam prohibit lo plaher tie la beguda, sens podernos escapar d' aquest amo crudel!
Ulisses: Escolta donchs lo medi qu' he trovat de venjarnos d'aquest monstre pervers, y de lliurarte de sa esclavitut.
Lo Chor: Parla: no 'm donaria pas mes gust oir los sons de la citra assiática, que saver la nova de la mort del Ciclop.
Ulisses: Alegrat per eix licor de Baco, vol anarsen á trobar á sos germans los altres Ciclops pera celebrar una orgía.
Lo Chor: Ja entench! Ton projecte deu ser de sorpéndre 'l tot sol en lo bosch y matarlo; o bè llansarlo del cap damunt dels penyascals.
Ulisses: Res d' aixó; es per l' astucia com vull cullirlo.
Lo Chor: Y donchs com ho farás? Ja hi ha temps que nosaltres sabém qu' ets un home enginyòs.
Ulisses: L' hi destorbaré l' anada á n' al festí, dihentli que val mes que 's guarde aquest licor per ell que no que 'l porti á n' als altres Ciclops. Y quan dormirá vensut per Baco, hi ha dintre de la cova una gruixuda branca d' olivera, n' afinarè un dels caps ab eixa espasa y lo ficarè al foch; après, un cop ne sia ruent, lo traurè tot cremant, y enfonzantlo al mig del front del Ciclop, l' hi cremarè l' ull. Y aixis com aquell que clava las pots d' un barco fa rodar depressa la broca valentse d' un filabarquí, d' aquesta manera farè giravoltar lo tió dins de l' ull y assecaré la nina ab la que lo Ciclop veu la llum del jorn.
Lo Chor: Oh! oh! quina alegría es la meva! Ton invent nos enamora.
Ulisses: Y desseguida, après d' haverte embarcat á tú, á tos amichs y al vell dintre d' un negre vaixell, á forsa de rems, vos durè lluny de aquesta terra.
Lo Chor: ¿Nos será permés aguantar lo tió que tè de cremar l' ull del Ciclop? perque jo vull tenir la meva part en ferlo patir.
Ulisses: Si, 's necessita de tots vosaltres perque es gran lo tió que hauréu de dur ensemps.
Lo Chor: Ah! Duria de bona gana lo pes de cent carros, pera veure cremar com un vesper l' ull d' aquest Ciclop malehit!
Ulisses: Mentrestant calléu: ara ja sabéu l' astucia; quan vos ho diga obehiu als capitans de l' empresa: allá dintre hi tinch als amichs que de cap manera abandonarè pera salvarme jo sol. Mentrestant podria fugir tota vegada que so fora de la fosquedat de la bauma; mes no es just abandonar als amichs ab qui he vingut en aquest lloch, y fugir sol.
Mig Chor: Aném! Qui será lo primer y qui será lo segon en agafar lo tió per enfonzarlo en las parpellas del Ciclop?
Mig Chor: Quietut! quietut! Dejá ubriach y deixant oure desafinats acorts, aquest aspre cantador que ben aviat ne plorará, s' acosta per sortir de la cova overta en la roca. Aném, incitémlo á l' orgía: aquest salvatge ignorant ben aviat restará cego del tot.
Mig Chor: Benaurat aquell qui celebra l' orgía, donat al plaher per lo dols licor de Baco: aquell qui pren en sos brassos á un ser aymat, y en un llit embaumat de flayres, juga ab los cabells brillants d' una polida donzella y canta: «¿Qui m' obrirá la porta?» [2]
