del Nou Testament, traduhit en «llengua catalana.»[1] La Societat inglesa, com avans las autoritats francesas de Catalunya, donaren probas de coneixer la historia y de veure la situació del nostre pays ab mes claretat potser que no la coneixiam y veyam nosaltres meteixos en aquellas épocas.
Mes lo Renaixement va tardar molts anys á manifestarse y pendre formas, després del despertament del nostre poble. Lo extraordinari ressó que van tenir per tot arreu las ideas y principis de la revolució francesa s' hi oposava. Las aspiracions cosmopolitas dels que havian popularisat los drets del home, debian tenir un período d' explendor, avans de que 'ls pobles descubrissin llurs punts débils. La quinta essencia depurada del moviment va semblar que 's condensava, en lo social, en l' adveniment al poder de las classes fins llavoras subjectas á las privilegiadas, y en lo polítich, al constitucionalisme parlamentari. Las regions espanyolas, donchs, se deixaren portar per la corrent impetuosa, y lo sistema constitucional y las aspiracions igualatarias van condensar totas llurs aspiracions. En aquells moments passava una riuhada d' ideas y d' exaltació, y no hi ha forsa capás de deturar ni torsar lo curs d' una riuhada. Mentres va passar, los catalans van fer com tots los demés: seguir lo moviment general. Van olvidar tot lo passat, puig que van creure que la era nova regeneraria, no á un poble, sino á la humanitat en pés.
Per son carácter y temperament, la gent castellana debia trobarse com en son propi element dintre dels nous principis. La brillantor, lo cosmopolitisme, la generalitat de las concepcions que havian popularisat los francesos, debian atréurela tant com las que havia ella concebut en sa bona
- ↑ «Lo Nou Testameat de Nostre Senyor Jesucrist, traduit de la vulgata llatina en llengua catalana, ab presencia del text original.» Lóndres, estampa de Richard Watts; 1835.
