Pàgina:Lo catalanisme (1886).djvu/74

se presentará més recarregadament complicada. Es que lo afany d' imitació 'ns porta á exagerar lo que no sentim en las arts, en lloch de reduhirnos á la severitat que ostentan los nostres monuments histórichs.
 Avuy, seguim sent tan analítichs com sempre. La nostra mirada continua sent fina pera apreciar los detalls, pero poch llarga y extensa pera dominar un gran camp de visió, y aixó no obstant, la habitut contreta en lo incessant esfors que ha estat fent la nostra voluntat pera contrariar lo nostre temperament, nos porta á voler competir ab los castellans en lo terreno de las abstraccions y dels idealismes. No 'ns reduhim á particularisar y concretar, sino que volém generalisar y divagar. Es inductable que algú se 'n surt perfectament, puig que no mancan individualitats que siguin excepcions del carácter general, pero la major part no logra altre resultat que fer malbé aptituts que podrian dar grans resultats si fossin ben aplicadas.
 Aquestos vicis, no nascuts de la degeneració del nostre carácter, sinó postissos y empeltats, son precisament los que més perjudicis nos causan. Si ‘l desitj de castellauisarnos á pesar del nostre temperament, fentnos aficionar als toros y á lo flamench, — sens haber lograt ab tot aixó més que produhir algun torero d' hivern y algun cantador de estiu, — no 'ns ha produbit efectes visiblement desastrosos, en contra, del afany de voler imitar lo pródich desprendiment castellá, n' estem tocant ja, y 'n tocarem més encara per desgracia las conseqüencias. Contrariant lo nostre carácter positivista, hem caygut en exageracions que sobrepujan á las més sonadas de las llegendas andalusas. Tot ho trobem petit; tot raquítich. No 'ns volem avenir á que Barcelona, per sa població, sigui la segona ciutat d' Espanya, sinó que hem de dir que es la primera, y pera dar una mica més de verosimilitut á lo que dihem, estem disposats fins á aguantar los perjudicis que