De tots los incidents que 's presentavan va pendre peu Castella pera continuar la seva obra. Si aquells Estats se mostravan quiets y tranquils, paulatinament, de pás en pás, anavan avansant pel camí de la absorció. Si la irritació los portava desesperats á la justa revolta, aquesta li donava pretext pera mermar llurs atribucions com á cástich. Lo carácter castellá no s' ha desmentit jamay. Quan se va creure fort, volgué dominar lo món: quan la trista realitat va convensel de sa impotencia pera portar á terme tan irrealisable empresa, no va pas abdicar de sas pretensions: va limitarse á reduhirlas, y tots sos esforsos van concentrarse en dominar á Espanya. Mentres hi hagué reys absoluts, l' absolutisme era l' instrument de unificació: després de la cayguda d' aquells, lo fals parlamentarisme ha servit pera prosseguir la tasca.
Avuy la gent castellana, considerada tant en son conjunt ó formant poble, com individualment, está completament decayguda y degenerada, mes no ha perdut cap de sas condicions características. Los vicis que ha adquirit son los propis de sou temperament, que no compensa cap d' aquellas virtuts que enlluhernavan en lo período de sa virilitat y grandesa. Es tan idealista com sempre; conserva lo meteix amor á lo abstracte, y sa passió per la absorció y lo predomini es tan marcada com en sos millors temps. La diferencia se nota sols en la qualitat de las aspiracions y dels medis que emplea pera conseguirlas. Sos ideals son tan raquitichs com sa imaginació atrofiada; sas abstraccions no passan de paradoxas; los medis son bastos y de baixa lley. Inepta pera tota empresa positiva, vegeta en la miseria moral y material, y aquella rassa, una de las mes simpáticas de las que poblan la Europa á pesar del desequilibri de sas facultats, ha baixat á ocupar un dels darrers llochs en lo mon civilisat. Es indescriptible la impresió que la situació d' aquell poble causa al que visita las vilas secundarias, los poblets y las masías
