sigui molt gran, com que está moll poch poblat, no pot concedirse que contingui mes de doscents cinquanta mil fochs é familias».
La relació de la embaixada veneciana es tan verídica, en quant á continuació de lo transcrit, fa en pocas ratllas una pintura del carácter castellá que es de má de mestre y mostra lo molt que coneix lo pays. «Tots aquestos pobles, diu, son per naturalesa inclinats á alsarse contra 'l senyor, y aixís homens com donas son tan bruts de cos com plens de gelosia. Tenen ingeni natural, però no l' aplican á doctrina ni estudi de cap mena. Viuhen tristament tancats á casa perque entre ells hi ha molta pobresa, y tot lo que poden estalviar en un any ho llensan en un dia pera apareixer mes grans de lo que son.» [1]
La veritat de las relacions qu' acabém de transcriure ve reforsada per testimonis posteriors, tant més dignes de fé, en quant escribian quan Castella havia ja arrivat al cim de la gloria y era la mestressa de mitj mon. Un altre embaixador veneciá, Federico Badoero, va llegir á son Senat una relació que confirma completament la de son antecessor. «Aquesta provincia, diu parlant de Castella, es molt árida. Devegadas passa un any que no hi plou, y la terra s' asseca y endureix fins al punt de que la rella no si enfonza dos dits.»—«No crech, afegeix, que hi hagi una altra provincia que tingui menys industrias y oficis, ja sigui per superbia de no voler exercir las arts, ja á causa de lo calorós del clima, que no permet soportar grans fatigas.»—«Ells, diu al cap de pochs párrafos referintse als castellans, pretenen que la pobresa, las montanyas y la esterilitat de la terra son llurs fortalesas, puig que si s' atrevís á entrarhi un exércit petit,
- ↑ Relazioni deg'i Ambasciatori Veneti al Senato. Serie I.ª volúmen I.
