Pàgina:Lo catalanisme (1886).djvu/253

sentació ha de ser proporcional al número, en aquest igual pera totas las entitats autónomas. L' un representa ‘l conjunt y l' altre las parts organisadas que 'l forman, y sens lo concurs de tots dos no ha d' haverhi lley que arribi á alcansar forsa obligatoria. Si ‘l cós representant de la totalitat volgués atentar á las soberanías dels Estats particulars, lo cos representant d' aquestos s' hi oposaria. Si ‘l cos que representa las soberanías particulars se proposés destruhir la unió ó cisar las llibertats individuals, ho impediria l’ altre cos que las representa. Tenint los dos cossos iguals atribucions y necessitant la lley la aprobació dels dos cossos, en cas de conflicte entre 'ls interessos que cada un d' ells representa, no hi ha més que un camí, que es l' únich llógich; lo camí de tranzacció, que resolgui ‘l conflicte armonisant las diferencias.
 La meteixa divisió de la soberanía facilita la representació en los Estats associats. Encarregats los poders d' aquestos de una part sola de las atribucions soberanas, al donar formas al poder que ha d' exercirlas, poden també atendre als distints interessos que dins del Estat se manifestin, encarregant la potestat llegislativa á duas Cámaras, l’ una de las quals representi 'l número y l’ altra las forsas corporativas.
 Al tractar l' Estat compost de constituhir lo poder executiu, aixis en lo conjunt com en cada un dels membres associats, pot ben bé donarli vida propia é independent dels poders llegislatius. La limitació, que es la condició essencial del sistema particularista, fa que no 's tingui de temer la tiranía tant com en l’ unitari. Las autoritats executivas del conjunt tenen los límits de llurs poders fixats, y son vigiladas per las dels Estats particulars, las que, á llur vegada, están contingudas per aquellas dins de llur cércol propi. Unas y altras disposan de menor quantitat de poder que las de un Estat centralisat, y són, per lo tant, menys perillosas.