d' absorció que es condició de tot poder, y sos resultats dolents s' están ja tocant en algunas de las Confederacions esmentadas. L' Estat federal suís, després d' haver promulgat un códich complet de obligacions, fa grans esforsos pera apoderarse de altras brancas del dret civil, y es de temer que arribi á conseguirho. Al nostre entendre es cent vegadas preferible un altre sistema, que está indicat en la Constitució nort-americana.
Aquest sistema consisteix en que l' Estat general, sens entrar á llegislar concretament en cap branca del dret privat, estableixi alguns principis directius als que hagin de acomodarse las llegislacions particulars dels Estats. La esmentada Constitució americana prevé que cap dels de la Unió «podrá declarar que altra cosa que la moneda d' or y de plata degui ser aceptada en paga de deutes; ni dictar decrets de proscripció infamatoria (of attainder); ni fer cap lley de efectes retroactius ó ex post facto, ni que alteri ó debiliti (impairing) las obligacions dels contractes.[1] Tals principis directius no perjudican la potestat llegislativa dels Estats particulars, y són en cambi una garantía de llibertat pera tots los membres de la Unió. Induptablement aquest sistema está perfectament d' acort ab la naturatesa del particularisme.
Desllindadas las atribucions de la soberanía que s' encarregan al conjunt social, totas las restants corresponen al Estat particular. Aquest, en ús de las que 's reserva, se organisa interiorment de la manera que creu millor, y dins de aquesta organisació dirigeix sa política y sa administració pública. Totas las brancas del dret de que no s' ha després, son materia de sa llegislació especial, que basa la familia y
- ↑ Constitució dels Estats Units de América; Article I, secció X, párrafo 2.
