sos dels homens valents é il-lustrats dels demés payssos. Las ventatjas no 's reduhirán als Eslats-Units, sinó que enlairarán los cors nobles que en Europa suspiran per la llibertat. Los princeps, pera conservar llurs subdits, se veurán obligats á concedirlos una part dels dreis que 'ls tenen usurpats desde molts sigles, y d' aquest modo servirem als alts designis de la Providencia, afavorint la multiplicació dels homens, y llur progrés en intel-ligencia y llur avens en felicitat.»[1]
De lo que acabem d' exposar se 'n desprén, que 'ls fundadors de la Unió americana veyan ben clars los distints graus y diferents formas que pot tenir la organisació particularista, compresa desde la separació total de diversos Estats; fins á la unificació completa. Llurs ideas, no obstant, van tenir ben poca ressonancia en Europa, exaltada pels somnis y desvaris de la revolució francesa. De moment van ferse algunas traduccions al francés de The Federalist: mes, encara que 'l célebre Talleyrand s' hi entussiames fins el punt de recomanar calorosament son estudi al Duch d' Aranda, embaixador d' Espanya á Paris,[2] no va tenir la menor influencia en la marxa dels successos. La revolució francesa havia posat á tot Europa en una pendent, en la que no podia deturarse, y devia cumplirse la profecia de Washington, que no feya més que expressar la idea de sos més il-lustres compatricis, al escriure en octubre de 1789, quan encara la revolució no havia entrat en la via de las exageracions que devian ofegarla, las següents paraulas: «Desitjo enganyarme; pero si no he comprés malament á la nació francesa, se vessará molta sanch, y acabará sent víctima d' un despotisme pitjor que ‘l que s' alaba de haber tirat per terra.»[3]
