La segona Constitució francesa, republicana y feta en lo período de major forsa de la revolució, al declarar los drets del home, defineix la llibertat ab las següents paraulas: «La llibertat es aquella facultat en virtut de la qual correspón al home fer tot alló que no contraria los drets dels altres. Té per base, la naturalesa; per regla, la justicia; per proteceió, la lley, y per límit moral la máxima: no fassis á un altre lo que no vulguis que un altre 't fassi á tu.»[1]
Aquestas definicions caracterisan ben be la llibertat á la francesa, que 's paga molt de las paraulas y descuida las garantias sólidas. Tot ho deixa á la discressió de la lley, pero no diu qui ha de ferla ni fixa fins ahont pot arrivar. Dintre d' aqueixas definicions pomposas, donchs, hi cap no sols l' absolutisme, sino també la tiranía. Basta per' aixó que la lley sigui absolutista ó tiránica.
Y es que la escola francesa, en son afany d' innovar pel cami de la destrucció, va destrossar totas las llavors de llibertat que estavan á punt de grillar, y no va trobar res que las substituhís. Partidaria dels Estats grans y concentrats, degué crear poders molt forts y dominadors, y al davant d' ells va deixar als individuos molt lliures en teoría, pero en realitat sóls y aislats, puig que 'ls únichs llassos que podian unirlos y agruparlos eran los que l' Estat meteix los oferia. La situació creada al ciutadá per la escola francesa es molt semblant á la que tenia en las repúblicas gregas del temps antich. De fet, l’ Estat ho es tot y l' individuo no es res. Los poders concentrats absorveixen totas la iniciativas.
Per fortuna de la humanitat, al costat de la escola francesa, ó millor, avans que aquesta, va formarse la anglo-saxona, que té ideas molt més claras y sólidas de la llibertat. Práctica
- ↑ Constitució francesa de 24 juny 1793. Párrafo 6 de la Declaració de drets.
