que havian de portarnos inevilablement á rompre nostras relacions y comers mútuo. Ells lambé han sigut sorts á la veu de la juslicia y de la consanguineitat. Devem, per lo lant, cedir y consentir en la necesilat que 'ns imposa la separació, y considerarlos, al igual que 'ls demés pobles, enemichs en la guerra y sóls amichs en la pau.» [1]
Mes no volem seguir en aquest terreno. Lo document americá es una declaració d' independencia que tot lo món civilisat ha reconegut com suficientment fonamentat, y nosaltres no aspirem á la independéncia. Per molts y grossos que siguin los agravis rebuts; per més degenerats que nos vejem per culpa en gran part d' altres, no hi ha avuy á Catalunya qui sigui reflexivament separatista, ni ho serem sinó al darrer extrem. La lluyta constant sostinguda entre la voluntat y ‘l temperament es bona proba de que no 'ns equivoquem al fer aquestas afirmacions. Lo catalanisme regionalista aspira, si, á rompre la unitat uniformadora que nos ofega, pero ab igual forsa desitja la unió que ha de darnos salut y fortalesa. Volem viure no amarrats y lligats, pero si enllassats ab las demés regions de la Península. Tals son, y no altras, las aspiracions y desitjos que procurará convertir en realitats lo catalanisme regionalista, si arriva á arrelar y á ferse vigorós.
La separació de la nostra regió d' Espanya sóls podria tenir dos objectes: la independencia, ó la unió ab un' altra nació, y ni la una solució ni l' altra podrian convenir á Catalunya. Las nacions petitas sóls poden conservar llur independencia en condicions especialíssimas. La única que la té ben assegurada á Europa es la Confederació suissa, per
- ↑ Tots los trossos transcrits del célebre document americá, los havem traduhit literalment de la edició oficial de The unanimous Declaration of the thirteen united States of America, feta per lo Congrés, en 4 Juliol de 1776.
