Pàgina:Lo càrcer d'amor (IA locarcerdamortra03sanp).djvu/28

caualler apres dell forçadament portaua. Lo qual ab vn doloros sospir, ades ades pronunciant, dolorosament deya: «En ma fe tot se comporta.» Lo qual, essent prop de mi, dixme ab mortal y dolorosangustia: «O caualier, qui per estos deserts boscatges tan solitari camines: prechte quem segueixques, y seguint, en tan gran necessitat me ajudes.» E yo que en aquella hora tenia mes causa de temor que raho pera respondre, regirant en lo meu cor moltes consideracions y diuerses, posats los vlls en visio tan estranya, pensaua que dexar lo cami que feya *[a ³ v.] gran desuario seria, y no fer los prechs del que tanta pena sintia, inhumanidat me semblaua, y seguirlo sens perill no podia, y en dexarlo, poch animo senyalaria. De manera que ab tan gran torba no sabia triar lo que mes satisfeya. Pero hauent deixat lespant en algun asossech lalteracio mia, tengui conexença que era mes obligad a la virtud que a la vida; y ab lo empachament que tenia per lo que hauia dubtat, segui la via de aquell que de mi volgue ajudarse. Y fort caminant, sens tarda atengui a ell y al que la sua força le causaua; e axi seguim los tres per moltes parts no menys treballoses de caminar que de plaer y de gent solitaries; y com les pregaries del forgat fossen causa de yo seguirlo, falliame tot laparell pera cometre aquel quel portaua, y pera pregarlo mancauen me obligacions pera poder dell alguna cosa merexer, de manera que lo consell ques lo millor, me fallia; y apres quel pensament hague moltes delliberacions pensades, prengui per millor posar lo en alguna pratica, per que ell responent me, pogues yo fermament determenar li; y ab tal preposit lo pregui me digues qui era. Lo qual feu principi a tal resposta: «Caualler, segons la natural condicio mia, nenguna resposta volgue-