retirats, de la invasió del idioma oficial. Una llengua en tal estat es impropia de tota poesía que no siga completament familiar. Hiá que relligar la tradició lliteraria, y assó té dificultats: ¿s' han de adoptar de nou les paraules perdudes y oblidades? ¿S' ha de renunciar, per por á no ser comprés, al nom valenciá propi, quant aquest ha estat sustituit per un altre castellá? ¡Quáns ductes á cada rengló que s' escriu! Hiá un muntó de diccions que s' han perdut en uns punts, y en altres se conserven; que 'ls ciutadans de Valencia ya no empleen, y alguns no les coneixen, y que aixís qui eixim al horta, les trovem vives y significatives. Formar, ab eixos elements, una poesía lliteraria y popular ensemps, que agrade en les Academies y Atheneus, y siga compresa y sentida per la gent que té per llengua seva la valenciana, y que en ella s' ha criat y vol criar á sos fills, no es obra d' un día, pero tampoch tan dificultosa y llarga com “l' obra de la Seu„, si 'm permitiu usar, pera coses valencianes, aquest modisme ben valenciá. Y la proba es lo que en ella s' avansat, dende aquells temps dels que parlavem al comensar este rahonament. Poquíssims erem los qu' escrivíem versos en llengua valenciana culta ó lliteraria, y pochs també los que 'ls llegíen gustosos. Ara, eixa afició está ya popularisada. Valencia té un valent estol de poetes cultivadors de son restaurat idioma, té en lo Rat-Penat un centre entusiaste d' eixe moviment patriótich, y en sos ya famosos y lluidíssims Jochs Florals la proba de que la nova poesía encontra grat ressó en lo públich sentiment.
Pera ajudar á eixa obra de valencianisme, he escrit casi tots los versos d' aquest llibret, y per aixó mateix els estampe. He procurat acostarme al modo usual de parlar tot lo que permitixen, per una banda la propietat y puressa de la llengua, y per altra la elevació del estil poétich. Al
