Y espahordit li demana;
“Mare meva, ¿quí s' ha mort?„
De sopte, veig aparéixer
Tres fantástichs Trovadors,
Y enmantinent un gran rogle
Fa lo popular estol.
¿De hon venen? Ningú ho sabía:
¿Quí son? No hu saben tampoch:
En los amples mantells negres
Van embolicats del tot.
Les robes son de altres segles;
Los visatges d' altre mon:
Si van, no deixen petjada.
Ni ombra fan, estant al sol.
Baix lo mantell, de la dextra
Penjada, 's veu y no molt,
Una citra coronada
De rams de ciprer y flors.
II.
Un dels Trovadors avansa,
Altiu, gentil y joyós;
Sonant van, com acamina,
Sonant van sos esperons.
Lo mantell li cau del muscle,
Y resplandeixen d' un colp
En son pit cota de malles,
Capell de ferro en son front.
Al costat lo brant li penja;
Sos guarts son de llum y foch,
Y estenent lo bras al poble,
Axís diu: “Escolteu tots.„
Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/84
Aquesta pàgina ha estat validada.
