¿Quí no es desamparat en esta terra?
¿Quí no es, Mare, ton fill?
¿Quí podrá dir en la mondana guerra:
“Por no tinch ni perill.„
¿Quí podrá dir, enorgullint la testa;
“A mí no 'm cal conhort?„
¿Quí podrá dir, burlant de la tempesta:
“La nau tinch en lo port?„
La Humanitat, ab la sonrisa d' Eva,
Creuha 'l verger florit;
Mes ¡ay! tú saps, tú saps, ¡oh Mare meva!
Lo que hiá dins lo pit.
Tú, per lo front que llors triomfals coronen,
Veus los núbols pasar;
Tú als ulls, potser, qu' envetja al Amor donen,
Los veus llagrimetjar.
Tú saps hon van gemechs, suspirs y queixes,
Que 'l vent del mon sen du;
Puix per afanys filials els reconeixes,
Y els arreplegues tú.
Y persó es natural que á tú s' ampare
Lo pobre cor humá,
Com baix les dolces ales de la mare,
Per secret seny s' apinya la niuhá.
Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/77
Aquesta pàgina ha estat validada.
