Quant en daurats ensomnis sentia, tremolosa,
Posar una regina en éll llabis de rosa
Ab ignorat amor!
Mes ¡ay! eixa garlanda ya vuy mústia y desfeta,
Com guerrejant apóstol, com menysprëat profeta,
Ab veu dolenta vá
Lo vat, de poble en poble, membrant santes memóries,
Y els esperits desperta cantant les noves glóries
Del sigle que vindrá.
Vosaltres d' eixes glóries veu clarejar l' aubada,
Y á sa llum ajuntantvos, ab l' ánima inflamada
Per lo mateix sant foch,
Correu tots de Cerdanya, Provensa y Catalunya,
Correu fins de les terres hon s' ou sonar més llunya
La grata llengua d' Oc.
Correu als camps ombrívols hon noble veu vos crida
Pera que, de flors noves l' arpa vella cenyida,
Les mans entre les mans,
Al mon, que incrédul ducta y que afanyós vos guarda,
Canteu, pensius poëtes, el que en sonar ya tarda,
Sant himne del germans.
¡Oh trovadors ditjosos! Quant en los vostres llabis
Esclate en eixa llengua dels nostres comuns avis,
Lo cantich llemosí,
Membreuvos que del humil Riu Blanch en les riberes,
A l' ombra de les paumes d' Orient y les llimeres
Del valenciá jardí;
Lo pobre soldat últim de la valenta host nova
Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/44
Aquesta pàgina ha estat revisada.
