—¿Ya no sents, oh poëta, que en lo teu front brussent
La meva má se posa?
¿No escoltes lo que 't parle, ó creus que es joch del vent
Esta veu misteriosa?
Yo soch la Poësía, soch l' Amor, l' Esperit,
Yo soch la teva dama;
Yo soch aquella espurna que vá encendre en ton pit
Pura y eterna flama.
Yo 't vaig obrir dels somnis l' encantat horizont
Ab mes mans carinyoses;
Yo 't vaig donar les ales dels ángels, y el teu front
Vaig coronar de roses.
Yo en los ulls d' una verge mon resplandor plassent
Pera tú vaig encendre,
Y com flor matinera, yo á ton amor naixent
Vaig obrir son cor tendre.
¡Y perque á ton deliri son cor ya no respon,
Ductes y et desesperes!
En lo mon me buscares; home, damunt del mon
Roden altres esferes.
Ductes perque la veu que 'n ton ouit vibrá
Tan dolsa, ya no escoltes;
Ductes perque no pot acariciar ta má
Les seves trenes soltes...
Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/20
Aquesta pàgina ha estat revisada.