<poem>Com te canten iguals lo jorn alegre Y la paurosa nit.
¡Senyor! ¡Senyor! Mon ánima oprimida De ta má, que la prova, sentí el pés: Yo benehixch y bese ma ferida; Peró ¡ay! no puch ya més!
Vora el camí, ductós, alse els meus brassos, Y veig lo cel tot fosch y anubolat; Lo bácul fort que sostingué mos passos, Canya es que s' ha trencat.
Com, al vindré l' ivern, les oronetes, Fugen mes esperances á altres mons; Com boyres matinals, volen desfetes Totes mes ilusions.
Yo sé que esta es ma sort, y la he aceptada: Has fet lo sol pera brillar y ardir, Pera tronar la tempestat prenyada; L' home pera sufrir!
Pera ofegar los mentidors deliris Del seny altíu en llágrimes de fel; Pera comprar ab terrenals martiris Felicitats del cel!
Al decret subirá baixe la testa, Y ahon ta dextra me envíe somís vaig; No fuixch, no, ni provoque la tempesta: Caiga quant vullga el raig.
