Aquesta pàgina ha estat revisada.
En eixes dolces lluytes, en les que el triunfo alcansa
Qui de fé y entusiasme y amor va sempre armat.
Y si de nou sonara lo crit de mort y guerra,
En una má, febrosa, brandant lo vell Tisó,
Y la Senyera en l' altra, yo escalaré la serra,
Yo muntaré á les trones majors de nostra terra,
Al cap del fort Mondúver, al cim del alt Mongó;
Y allí, ab veu tronadora, “¡Valencia per Espanya!
Diré: ¡Fills de Viriato, feu mur dels vostres pits!„
Y entre els gloriosos vítors de gent própia y estranya,
Vorás tú com rebroten, quant noble sanch les banya,
Les palmes sempre verdes dels Jaumes y dels Cits.
