Per ella han passat com passa
Per lo vidre ó l' aygua el sol.
Acaminen y acaminen
Ab ferm pas y altívol front;
Ni esguart ni paraula cámbien:
¿Ahon van? ¿Qué volen? ¿Quí son?
L' un cenyeix capell de ferro,
L' altre du corona d' or;
Els dos porten mantells negres
Y ressonants esperons.
Groga com cera es la cara,
Sech lo llabi, l' ull febrós:
Ningú al vórelos diría
Si son de este ó l' altre mon.
Y acaminen y acaminen
Erts y muts, superbs y forts:
Rectes van com dos sagetes,
Lleugers vau com dos visions.
L' huracá passa y no 'ls toca;
No 'ls banya l' aigua que plou;
La roca al seu pas s' aplana,
S' aparten branques y tronchs.
Munten al cim de la serra,
Baixen de la vall al fons;
Noves serres y valls noves
Munten y baixen de nou.
Y acaminen y acaminen
Sense treva ni repós,
Mentres la terra trontollen
Vents y pluja, llamps y trons.
Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/159
Aquesta pàgina ha estat validada.