Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/145

Pren, en pago de tot, pren ma vida;
No la vull pera mí; prenla ya.„
Aixís, plena de fe y d' esperansa,
Diu la. Mare, sens por ni recel;
Y la santa oració del cor llansa:
"¡Pare nostre, ,que estás en lo cel!,„

"¡Pare nostre!„ ab sa veu farfallosa
Clama l' avi, que 's va ya del mon;
"¡Pare nostre!„ ab sos llabis de rosa,
La donzella infantil li respon.
"¡Pare nostre!„ uns als altres mirantse,
Repetixen en cor els germans;
"¡Pare nostre!„ los ulls aixugantse,
Diuhen jóvens y vells, xichs y grans.
Y quant calla eixe crit de amargura,
S' ou, llunyana, en aquell mateix punt,
Altra veu, que més dolsa y més pura,
"¡Parenostre!„ contesta allá amunt.
Alsa el cap l' afligida matrona;
Ou atenta el dolcíssim concert:
¿Es sa veu, que en lo cel ya ressona?
¿Sa oració, que en els ayres no 's perd?
¿Per qué aixuguen els plors ses palpebres?
<Per qué brilla joyós son front trist?
¿Qué contempla en les fondes tenebres?
Allá dalt, en la fosca, ¿qué ha vist?
¿Veu que baixa un raig pur de la glória?
¿Veu obrirse lo cel lluminós?
¿Veu que gotja la eterna victória,
Complagut aguardantla, l' espós?
Obri el llabi plassent lo mitj-riure,
Y al cel alsa plegades les mans: