Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/143

Veu, rendida, esglayada, mitj-morta,
Que 'l pá acapten los fills de son cor!
Les entranyes la febre li crema;
Son pit omplin glopades de fel,
Y prorromp en l' angúnia suprema:
"¡Pare nostre, que estás en lo cel!,,

Y de sopte, com llum que més negres
Fa els horrors de la fosca y la nit,
De sa vida los díes alegres
Veu brillar en son seny afligit.
¡Clara font, ahon, ayrosa donzella.
Ella anava, corrent y cantant,
Y allí, omplint la gentil canterella,
L' esperava, de goig tremolant!
¡Balls joyosos en mitj de la plasa !
¡Nit de alvades, de música y trons!
¡Llarch noviatge á la porta de casa!
¡Boda plena de fe y de ilusions!
¡Alta pinta daurada! ¡Arracades
De esmeraldes! ¡Agulles de argent!
¡Sabatetes de seda escotades!
¡Gipó just! ¡Mocador transparent!
¡Mas alegre, que riu y blanqueja
Pera rebre á la nóvia triomfal!
¡Blau esbart de coloms, que aleteja
Jubilós sobre l' ample portal!
¡Valls cobertes de pámpols y espigues!
¡Arbres verts á lo llarch dels camins!
¡Blanchs ramats de les aspres garrigues,
Que sestejen á l' ombra dels pins!
¡Hort ombriu, que Maig ompli de roses!
¡Cambra oberta al primer raig del sol,