Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/142

Contemplant dolorits lo que passa,
S' agenollen pensívols y muts.
Alsa l' avi, vellet centenari,
Per senyarse, la má, feta un gel;
Y comensa la Viuda el Rosari:
"¡Pare nostre, que estás en lo cel!„

"¡Pare nostre!„ son llabi sospira,
Y afanyós de son mal l' esperit,
Li presenta, hon los tèrbols ulls gira,
Renovats los torments que ha sufrit.
Veu—y encara la imatge la espanta—
Tota plena la cambra de llums;
Y el Vicari, en la má la hóstia santa,
Entre prechs y clarors y perfums;
Y el malalt, que la fe transfigura,
Rodejat d' esplendor celestial;
Y ab la destra, que estén, aspra y dura,
Benehint á la esposa lleyal.
Veu demprés que tots ploren y resen;
Y el cadavre, en lo mitj, cego y sort;
Y el fills créduls, que besen y besen
La má freda del pare ya mort!
Veu la casa nupcial trista y muda;
Lo pou sech; lo celler y el trull vuits;
Veu la ovella, que corre perduda:
Veu los bous, del aladre esjunyits.
Veu penjada del mur la corbella;
Groguinós lo mallol, herm lo prat;
Veu parents y vehins, que ab sa rella
Van reduint la paterna heretat.
Veu trucar la miséria á la porta;
Veu la fam, que á les mares fa por;