Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/12

¿Quí sab, qui sab si les passades glóries
Que afanyós cantes tu, renaixerán?
¿Quí sab si en negre doll eixes memóries
Los temps engolirán?

Tu vols ser profecía y remembransa,
Prech del sepulcre y despertar del morts;
Y el sonriure has mesclat de la esperansa
Als gemechs dels recorts.

Eixe Llátcer que crides en la fosa,
¿Está per sempre mort ó está dormit?
¿Es ton cantar, pera ell, veu miraclosa
Ó inutil, perdut crit?

Complix ta lley y lo demés no importa,
Tot seguix en la terra sa corrent;
Sigues viva llabor ó fulla morta,
Vola hon te porte 'l vent.

Vola á la vila, al camp, á la montanya,
Allá hon resone nostre dols parlar.
Al palau noble, y á la humil cabanya,
Y al temple secular.

Vola com l' oronell d' ales lleugeres,
Que busca sens recel lo niu d' amor;
Y si ductós algú pregunta quí eres.
Contéstali sens por:

"Fill soch y hereu d' una reyal princesa,
Y vaig buscant lo ceptre que pergué;