qual hom sen rigué davant sa muller de çò que l'ase i el bou deien. La muller d'aquell hom volgué saber son marit de que s reia, i ell no lo hi volgué dir, car temia-s de la mort, la qual lo pendria si deia çò que entenia de les besties i dels aucells. La muller pregà son marit llongament que li digués çò per què s'era rigut, i ell no li volgué dir. La muller digué que no menjaria ni beuria, i que s deixaria morir si son marit no li ho deia. Tot aquell dia i tota la nit endurà la mala muller, que no volgué menjar ni beure. Lo marit, que molt l'amava, digué que li ho diria, i feu son testament; i, aprés lo testament, ell volgué dir a sa muller çò de que s'era rigut. Mas ell oí çò que l ca de casa seva digué al gall, i çò que l gall respos al ca.
— I com fo açò? — digué l lleó a na Renart.
I na Renart recomptà al lleó i digué que dementre que l'home feia son testament, lo gall cantà, i lo ca reprès lo gall perquè cantava, pus que son senyor devia morir. Molt se meravellà l gall com lo ca l'havia reprès de son cantar, i lo ca li recomptà com son senyor devia morir i volia morir per çò que sa muller visqués. Respongué l gall i digué que bé estava que morís, car àvol hom era, car no sabia esser senyor d'una fembra. Adoncs lo gall cridà deu
