La Disputa fineix bruscament per la consideració, aquesta volta irrebatible per part de l'ase, de què Déu volgué pendre carn mortal fent-se fill d'Adam i no vestint sa divinitat de carn d'animals, argument suprem en vista del qual l'ase se confessa vençut i el lleó, rei dels animals, declara guanyador de la qüestió a Fra Anselm qui, «cavalcant ab gran plaer e consolació» se'n torna a casa seva.
La ficció dels animals parlants que informa la Disputa, és d'evident influencia oriental i constituí a l'Edat Mitjana un recurs, aprofitat dins les literatures populars sense excepció de la nostra, que donà lloc a composicions, especialment satíriques, molt notables i conegudes de tothom. Que'l nostre autor en proposar-se la confecció d'una obra d'aquest derrer genre va seguir el corrent literari de moda no ha estat mai un misteri per ningú i així no calien ni la perspicacitat ni la formidable preparació científica d'un arabista eminent com el Sr. Asin Palacios [1] per a confirmar-ho i menys encara per a traure de son important descobriment
- ↑ El original árabe de «La disputa del asno contra Fr. Anselmo Turmeda» por Miguel Asin Palacios, Madrid 1914.
