Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/94

Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Per acabar, volem recordar allò que Eduard Toda va escriure referint-se a Joan Francesc Simon, "l'unich Simon de qui no he trobat versos".[1] La manca de testimoniatges literaris que denuncia Toda contrasta amb la documentació que actualment es troba al nostre abast; la sagacitat de Toda, en efecte, ja el fa dubtar sobre la possibilitat que Joan Francesc "hage deixat de compondre alguna cosa, ja que sa educació literaria fou complerta" (TODA 1903, 51). Es tracta precisament del membre de la família Simon de qui ens ha pervingut l'obra poètica més abundant. Al contrari del que s'esdevé amb els seus dos germans grans, però, Joan Francesc és l'únic, això sí, de qui no ens ha estat possible de trobar cap text català.

 Naturalment, no només tindrem en compte els textos impresos sinó també els inèdits. Ara bé, a l'arxiu familiar dels Simon són tan abundants els manuscrits -sovint deguts a la mà de Bartomeu Simon- que es limiten a transcriure versos d'altri, no sempre d'una manera explícita, que per força haurem de limitar el nostre camp d'estudi. Assenyalarem quan serà possible els noms dels autors l'obra dels quals va conèixer i custodiar la família Simon; haurem de bandejar, però, tots aquells textos anònims el contingut dels quals no reveli de manera evident llur paternitat.

 Ja hem parlat més amunt de la prestigiosa figura de F. Carboni, la vida i trajectòria literària del qual ara ens interessa de recordar per tal com coincideixen sorprenentment amb les de Domènec Simon. Format ell també al col·legi Canopolè de Sàsser, pocs anys després que s'hi hagués diplomat Bartomeu Simon,[2] a partir de l'any 1763 s'encarregà de l'ensenyament del llatí a les classes inferiors de la mateixa institució, on hagué de coincidir durant un breu període amb els fills de Bartomeu Simon. Entre els anys 1772 i 1774 publicà el seu poema llatí De sardoa intemperie (1772-1774), el tercer volum del qual va dedicar a Giuseppe Maria Incisa Beccaria, arquebisbe de Sàsser i, per tant, autoritat màxima de la Universitat.

 La comparació d'aquesta primerenca trajectòria literària de F. Carboni amb la també primerenca de Domènec Simon ens aportarà sens dubte més d'una dada d'interès. Recordant l'activitat literària de Domènec, efectivament, Ismene Auribaldo va escriure:

  1. És evident que Toda no coneixia l'existència de Joan Baptista.
  2. F. Carboni va estudiar a Sàsser entre els anys 1755 i 1763, en què ingressà a l'orde dels jesuïtes, tot esdevenint abat (TOLA 1966, I, 174).