Mateu Lluís Simon no va poder-se beneficiar del simple confinament a l'Alguer perquè la junta presidida per G.M. Corongiu va considerar-lo lligat a aquest pretès intent d'invasió de la ciutat. El seu immediat exili a Torí no fou més que un assaig del llarguíssim itinerari que havia d'allunyar-lo definitivament de l'Alguer: tot i que l'any 1797 una comissió presidida pel marquès de Clavesana va exculpar la família Simon de les traïcions de què G.M. Corongiu l'havia considerada responsable, Mateu Lluís Simon mai més no pogué recuperar el seu antic càrrec a Càller. Voluntàriament exiliat a França a partir de l'1 de gener del 1800, encetà en aquest país una nova carrera que amb els anys havia de dur-lo a ocupar càrrecs de tant de prestigi com el de President de la cort especial de Parma, que aconseguí gràcies a la intercessió del cavaller Jacob, amb la neboda del qual, Giulia Elena, s'havia casat el 8 de gener de 1808. Vidu a partir del 1814, Mateu Lluís Simon només sobreviurà dos anys a la seva muller, de qui havia tingut les filles Eugenie i Victorine que, en qualitat de parentes úniques de Joan Baptista Simon, després de la seva mort, esdevinguda a l'Alguer el 1827, van heretar l'antic patrimoni de Bartomeu Simon.
No foren gaire més tranquils per a Joan Francesc Simon els anys que seguiren el seu nomenament, el 1793, com a prefecte del Col•legi de nobles de Càller, que dirigí i reformà des de Torí. Un cop establert a Sardenya, l'any 1794, va destacar a l'estament religiós per les seves idees democràtiques, que inicialment aconseguiren el favor popular. Acusat posteriorment de jacobinisme com la resta de la seva família, l'any 1797 va haver d'exiliar-se a Florència, on efectivament va freqüentar els ambients més sospitosos de defensar les idees revolucionàries d'origen francès. Fins a l'any 1799, quan el trasllat de la cort sabauda a Sardenya va tornar la pau a l'illa, no va poder-se establir novament a l'Alguer, on havia de morir després de vint anys -dedicats a l'estudi i a la redacció de la seva abundant obra-, el 28 de desembre de 1819, pocs mesos després de ser nomenat ardiaca del capítol de la catedral.
Per acabar aquest apartat només ens cal referir-nos breument al darrer fill de Bartomeu Simon, Joan Baptista. Canonge de la catedral de l'Alguer des del mes de novembre de 1786, tan sols van destorbar la tranquil•litat de la seva vida l'exili a Florència amb el seu germà Joan Francesc i, després del seu retorn, un cop pacificada l'illa, un seguit de causes i recursos contra el capítol de la catedral. El 1821 esdevingué canonge penitencier, càrrec que originà una disputa amb el capítol alguerès que encara no s'havia resolt el 1727, any de la seva mort.
III.12.- Darrers anys i mort
