Gràcies a l'epistolari de la família Simon és possible de reconstruir també la davallada econòmica que a partir de l'any 1780, sobretot, va patir Bartomeu, a qui les innovacions introduïdes als terrenys de Càlvia i de Buranya, les freqüents despeses per a la compra de cavalls i, encara, tot un seguit de festes i regals amb què va voler-se esforçar a aconseguir una imatge d'opulència havien gairebé arruïnat.[1]
Ens sembla fonamental d'assenyalar que totes les despeses amb què Bartomeu Simon va voler ostentar una riquesa que a poc a poc li fugia de les mans no eren més que una manera de rescatar-se del seu desafortunat matrimoni, que l'havia lligat a la filla d'un enemic del rei que les autoritats recordaven amb un cert enuig:
"Le apparenze col mio matrimonio [escrivia Bartomeu Simon al seu fill] vi erano tutte per restar sempre in mezzo al fango" (13 de desembre de 1782).
L'absència de l'Alguer, alhora, privava Bartomeu Simon dels seus ingressos com a subdelegat patrimonial, que beneficiaven el seu substitut F. Lavagna. D'altra banda, però, Bartomeu Simon no podia estalviar-se de continuar a Càller per tal com el seu futur econòmic depenia de l'herència que pretenia rebre del marquès de Sedilo, G.M. Solinas.
L'estat de salut del marquès era molt delicat i hom temia que pogués morir-se sense haver fet testament. Per tal de provar de fer-l'hi fer secretament i, alhora, per tal que els Delitala Solinas, germans de Magdalena, no l'influïssin a favor de llurs interessos, Bartomeu Simon va voler continuar al costat del cosí. Així i tot, però, després de la seva mort, esdevinguda l'any 1780, i havent estat nomenat hereu universal Bartomeu Simon, tant la família Delitala Solinas com l'Hospital de Sant Antoni de Càller van endegar sengles causes contra l'hereu, cosa que li aconsellà de perllongar encara la seva permanència a la capital del Regne.
Les minucioses descripcions que fa al fill Domènec de la seva situació econòmica són, per tant, molt negatives: Bartomeu Simon era ben conscient, com escrivia ell mateix, de la "indigència" en què vivien tant els seus fills com ell, fins al punt que arribà a afirmar que "posso dire che vivo per miracolo in un mare di guai e di pene"[2].
