aquelles manifestacions teatrals i poètiques que van acabar de situar Sardenya sota l'àrea d'influència de la literatura i la cultura italianes.
II.4.- El reducte català de l'Alguer
L'anàlisi dels documents catalans redactats a Sardenya durant el segle XVIII presenta un doble aspecte que convé anticipar: mentre que d'una banda els testimoniatges de la presència de la llengua catalana fora de l'Alguer demostren la lenta agonia de la llengua -i, per tant, la seva descripció contribueix a fixar-ne cronològicament la progressiva desaparició-, l'estudi dels testimoniatges algueresos prova, al contrari, la seva pervivència al llarg d'un segle de crisi que, malgrat tot, no va poder vèncer la fidelitat d'una bona part de la població envers la pròpia llengua. És per aquest motiu que hem considerat oportú de descriure de manera independent aquests documents.
II.4.1.- Pervivència del català fora de l'Alguer
Ja hem tingut en compte més amunt els "Goigs de la Verge del Roser" d'Oristany (BOVER 1993, 102-107), que ens han pervingut en una còpia manuscrita que cal situar entre els anys 1712 i 1729, tot i que la data de la seva composició ha de correspondre a un període anterior[1]. Es tracta del darrer text literari català que coneixem, difós fora de l'Alguer, després del qual fóra improbable de trobar altres testimoniatges de la presència de la nostra llengua en gèneres semblants per tal com tot sembla indicar que a partir del principi del segle XVIII, excepte a l'Alguer, els goigs foren cantats a Sardenya només en la llengua local (BOVER 1984, 106)[2].
- ↑ Veg. MELE 1987, 91 i 96-97, on l'autor al·ludeix a l'"aura barocca tipicamete secentesca" d'aquests goigs. Vegeu-los publicats alhora dins MANUNTA 1988-1991, II, 85-88, i MELE 1987, 108-110. Tal com assenyala F. Manunta, convé destacar la coincidència, amb poques variants, de la segona cobla de la versió oristanesa amb la vuitena dels "Goigs de la Verge del Roser" publicats a Vic l'any 1956 (vegeu-ne una reproducció dins MANUNTA 1988-1991, II, 89); veg. una altra interessant edició d'aquests goigs catalans, anterior a la de Vic, dins SERRA 1928-1935, I, 79; i encara les diverses versions publicades dins SERRA 1988, 85-92. És interessant de tenir en compte, en relació a aquestes coincidències, allò que va escriure Marià Aguiló, segons el qual "les cobles més populars de totes, les del Roser, que se atribuexen a St. Vicens Ferrer, són generals a totes les localitats que se parla català, el Rosselló inclòs. Impresos a tots los llochs ahont hi ha estampa, aparexen iguals" (text procedent de "certs papers inèdits en poder de Josep M. de Casacuberta", citat dins MASSOT 1981, 311).
- ↑ Malgrat aquesta afirmació cal tenir en compte, a més dels "Goigs de la Verge del Roser", també els goigs castellans continguts al "Liber Sanctissimi Rosarii", manuscrit posterior a l'any 1712 (veg. MELE 1987, 104).
