Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/24

Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Malgrat que aquesta obra primerenca havia d'atorgar al seu autor un cert prestigi dins de l'ambient literari -prestigi que havia de culminar l'any 1713, quan durant el seu exili a Madrid fou cridat a formar part del nucli original de la Real Academia Española-, V. Bacallar és fonamentalment recordat per les obres de caràcter històrico-polític amb què pretengué de defensar a Sardenya la legitimitat del domini espanyol quan l'illa havia passat definitivament sota el poder dels Savoia. Amb la seva Monarquia Hebrea (Bacallar 1719) i, sobretot, amb els Comentarios de la guerra de España[1], V. Bacallar representa un cas extrem de resistència envers els nous dominadors i, alhora, l'únic escriptor en llengua castellana d'aquest període que pogué influir de manera decisiva damunt les generacions literàries posteriors.

 Efectivament, fora de l'obra del missioner jesuïta Antonio Machoni, de difusió molt reduïda a Sardenya, tota la resta de la producció literària castellana d'una certa qualitat ens ha pervingut a través de ben pocs manuscrits que de cap manera no transcendiren abans del segle XIX[2]. Així i tot, d'aquesta llista de noms tan poc estudiats convé destacar el de María Rosalía Merlo[3], no tant per l'interès de la seva persona sinó, precisament, perquè li havien estat falsament atribuïdes les rimes intitulades Urania a lo christiano y Polihmnia a lo devoto.

 Aquestes "Rimas espirituales", malgrat la seva senzillesa, tenen també un deute important envers la poesia mística del Segle d'Or, deute que es fa palès en un ingenu gongorisme i "un innegable sabor lopesco" que J. Arce atribueix a la tendència arcaïtzant que per força havia de dominar els costums literaris dins de l'àmbit religiós en què va viure M.R. Merlo (Arce 1960, 176 i 299-300).

 Ara bé, el que de debò ens interessa d'assenyalar és que, si d'una banda sembla innegable un cert grau de participació de M.R. Merlo, o d'alguna altra religiosa del seu convent, en la redacció de les "Rimas", Giorgio Da Riano va atribuir-ne la gairebé total paternitat a Angel María Carta, responsable espiritual del convent (DA RIANO 1938, 221-258). Ni F. Alziator ni J. Arce, però, no recorden, en establir la breu biografia del poeta (Alziator 1954, 231; Arce 1960, 175), que fou rector de la Universitat de Càller entre els anys 1737 i 1754.

  1. Vicente BACALLAR Y SANNA, Comentarios de la guerra de España y Historia del Rey Phelipe V el Animoso (Genova: Matheo Garvizza, 1725). Edició moderna: BACALLAR 1957.
  2. Hom acostuma a destacar els noms dels jesuïtes Nicolò Soro i Renuncio Delitala (BONU 1952, 79) i de les monges caputxines María Rosalía Mancosu (RUJU 1921, 10), María de San José i Clara María Escoto, les obres de la qual han estat considerades "assai modeste", farcides de "noiosissimi versi", "interminabili" (ALZIATOR 1954, 237-238).
  3. Pel que fa a aquesta religiosa (1704-1772), monja caputxina del convent del Sant Sepulcre de Càller, veg. -a més de RUJU 1921- ARCE 1960, 209-212; CERIELLO 1915, 229-259; i LOY-LIPPI 1922.