el 1833 a Sanluri[1]. Convé recordar que precisament a Sanluri Joaquín Arce va individuar la inscripció castellana més tardana entre les que es poden datar, una indulgència concedida pel bisbe de Càller Vittorio Melano que cal situar entre els anys 1778 i 1798 (Arce 1959, 13).
II.2.2.- L'apogeu de la literatura castellana
Més endavant tindrem en compte la gradual substitució del castellà per l'italià al llarg del segle XVIII i la seva quasi total desaparició a la fi del període que analitzem. Només ens cal anticipar que pràcticament fins a l'any 1763, quan començà a imposar-se de fet l'italià, el castellà va continuar gaudint sense cap destorb de la difusió i el prestigi que havien de permetre el naixement del màxim exponent de la seva literatura a Sardenya.[2]
Efectivament, tot i que ha estat assenyalat que manca, dins la literatura sarda del segle XVIII, un "veritable artista" (Alziator 1954, 212), Vicente Bacallar[3] consisteix sens dubte no només en un dels autors més prestigiosos d'aquest període, per bé que en llengua castellana, sinó també en el més brillant conreador a l'illa de certes tendències nascudes durant el Segle d'Or de la literatura castellana i que troben el seu màxim exponent en Los Tobías (Bacallar 1709). Seguint efectivament l'exemple de Francisco de Rojas, autor de Los trabajos de Tobía, V. Bacallar va construir el seu llarg poema, d'altra banda de ben poc interès literari, obeint una estètica barroca llargament reconeguda per la crítica contemporània[4].
- ↑ Arxiu parroquial de l'església de Nostra Signora delle Grazie de Sanluri, "Libro duplicado de San Antonio de Pauda [sic!] de Sanluri" [1784-1837]. Cal tenir en compte també, en aquest mateix arxiu, el "Libro duplicado de la Virgen Purísima del Rosario de la Villa de Sanlury" [1798-1831]; i el "Duplicado de la cofadría de la Virgen del Carmen de Sanlury" [1767-1834], en què les dades són consignades exclusivament en castellà. Posteriorment a aquestes dates han estat individuats, encara, registres parroquials redactats en castellà a mitjan segle XIX a Nuragus, a la diòcesi d'Oristany (ANATRA-PUGGIONI 1983, 48).
- ↑ Per a l'estudi de la literatura castellana a Sardenya durant la primera meitat del segle XVIII, veg. ALZIATOR 1954, 212-246; PIRODDA 1989, 942-943; i ARCE 1960, 172-212 i 298-300.
- ↑ V. Bacallar y Sanna (Càller 1669 - L'Haia 1726) fou nomenat l'any 1708 lloctinent general de Sardenya, càrrec que el menà a reprimir les revoltes que s'intensificaren a la Gal·lura durant la guerra de successió espanyola. Exiliat a Madrid a partir de l'any 1713, fou cridat a formar part de la Real Academia Española, per a la qual redactà diverses veus del Diccionario de Autoridades. L'any 1715 fou nomenat ambaixador a Gènova, des d'on tornà a Sardenya amb l'expedició del cardenal Alberoni. Per a l'estudi de la seva activitat militar i diplomàtica, veg. BOGLIOLO 1989 i SECO 1957. Pel que fa a les qüestions estretament literàries, veg. ALZIATOR 1954, 242-246; PIRODDA 1989, 942-943; i ARCE 1960, 172-173.
- ↑ Han assenyalat aquest caràcter de l'obra de V. Bacallar ARCE 1960, 173; ALZIATOR 1954, 244-246; i PIRODDA 1989, 943.
