Correspondrien també a la fi del segle XVII les primeres versions, contemporànies a les castellanes, de goigs en llengua sarda, que malgrat tot només ens han arribat en reculls del segle XVIII, alguns dels quals ja hem tingut en compte a l'apartat anterior. Contenen goigs en castellà i sard, efectivament, els "Gozos de la Confraternita di San Vero Milis", de M. Carrus (1726-1727), i l'Index libri vitae, de G. Delogu Ibba (1736). De l'obra d'aquest darrer autor hom ha destacat la seva extraordinària difusió a l'illa (alguns dels seus goigs han sobreviscut fins a l'actualitat) i alhora, tot i la seva mediocritat, el fet que demostren "una cultura ed una tecnica non consueta in questo genere" (Alziator 1954, 226).
II.1.4.- El renaixement de la literatura culta
Coincidint amb la definitiva imposició de l'italià a Sardenya i l'arrelament de l'estètica arcàdica, de què parlarem més endavant, la literatura en sard va viure un episòdic període de represa durant el darrer terç del segle XVIII. La puixança de l'italià com a llengua literària, lògicament, havia colpit amb més força les àrees properes al poder, o sigui les ciutats i, més concretament, Càller, Sàsser i, amb unes característiques ben particulars, també l'Alguer. A la resta de l'illa, en canvi, la política de les autoritats sabaudes va afavorir indirectament el conreu de la poesia en sard, per tal com constituïa un ulterior pas en la repressió de l'ús del castellà en la producció literària local (Pirodda 1989, 944).
Abans d'aquest període, però, el sard no havia comptat amb un registre literari que el fes apte, segons els mateixos escriptors sards, per a la poesia. Matteo Madau, en un singular intent de superar aquesta mancança, va publicar l'any 1782 el fonamental Ripulimento della lingua sarda[1], on proposava la creació d'un "sard il·lustre", enriquit amb préstecs del llatí i del grec, a partir de la variant dialectal logudoresa. Tot i que aquesta ambiciosa i ben poc realista idea va fracassar, és cert que el logudorès, al llarg del segle XVIII, es va acabar imposant com a base de la llengua literària en totes aquelles comarques que per motius lingüístics o geogràfics no queien fora del seu camp d'influència (a la Gal·lura, el Sasserès i a les comarques del sud de Sardenya, per tant, hom va continuar conreant, al costat de l'italià, els dialectes locals).
- ↑ MADAU 1782. El Ripulimento della lingua sarda pròpiament dit va romandre inèdit; pot ser consultat a la BUC, S.61.1.39-40. Pel que fa a la figura de M. Madau (Ozieri 1723 - Càller 1800), veg. ALZIATOR 1954, 279-283.
