Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/163

Aquesta pàgina ha estat revisada.

"Ont és mon ciu, ont és lo cosí meu?"88

XIIEncara vos diré, en particular,
de donya Angela com tinch tot lo quentu:
ella, com si volghés desesperar,
anava de aposentu en aposentu92
fent crits com qui·l servell volés girar,
senz tindre mai quietut, repòs ni assentu:
"Ya mon ciu y cosí se n'és anat
y qual òrfana pobre me han dexiat".96

XIIIAh, desgràssia fatal! Ah, dura sort!
Donya Angela me crech que volghés diure:
"De qui y ont he de tindre algun confort?
Com, senze totts los dos, podré yo viure?100
Qual és estat aquell enemich fort
que de pobre mon ciu s'és volgut riure,
obligant-lo a partir y fer ausènzia?
Ma a Roma no farà la penitènzia".104

XIVCompare, ya avreu vist desesperada
una tórtola viuda y solitària
com, pel seu perdiment molt affannada,
al bosch se ne retira muda y vària,108
serca pels abres la que l·és faltada
y ab un lúgubre cant esperra l'ària.
Aquest, si no m'engayn, és lo retrat
de qui perd o ha perdut l'ogect amat.112

XVTambé, en particular, vos fas menzió
de las tres nebodetas y conyats.
Aquestos dàvan totta l'attenzió
als pobres afligits y desmayats;116
aquellas dàvan mostras de aflissió
per veure·ls seus magiors molt agitats
y dieven totes tres ab dolze veu:
"Fas prest a retornar, ciu Bartumeu".120

    88. ciu: (pron. "txiu), 'oncle' (it. zio, log. tiu). Aquest terme, encara viu a l'Alguer, és també reservat per al tractament amb les persones grans (pronunciat, però, "txu").
    110. esperra: 'talla' (a partir d'esperrar; log. isperrare); ària: 'aire' (it. aria).