gruppi dominanti esterni che conoscono e praticano l'uso della scrittura" (PIRA 1978, 111)[1]. La quasi total absència de textos escrits, per tant, és una característica essencial de la llengua sarda[2] que, després d'haver donat, durant l'Edat Mitja, documents de tant de relleu com els Estatuts sassaresos (Madau 1969), les Carte Volgari (Solmi 1905) i la Carta de Logu (BESTA-GUARNERIO 1905), a més dels diversos Condaghes[3], va entrar en una fase de silenci accelerada per la dominació catalana, i ratificada, al segle XVIII, per la piemontesa (Wagner 1951, 51-52).
A partir del segle XV, per tant, el sard va perdre el seu antic caràcter de llengua pública i va haver-se de refugiar dins de l'ambient familiar, constituint el patrimoni exclusiu de les capes populars i d'un grup molt reduït d'intel·lectuals locals. Durant el període objecte del nostre interès, el seu ús públic (pràcticament reduït a escadusseres actes notarials i testaments[4]) és tan esporàdic que no aconsegueix d'alliberar-lo del seu caràcter de llengua parlada, popular i domèstica, mancada de tot prestigi cultural; però vehicle alhora de la cultura local que, malgrat la poca participació dels sards en la pròpia literatura, havia de concretar-se en la riquesa de la poesia improvisada, la cançó i el teatre populars.
II.1.2.- El teatre sacre
Ha estat assenyalat que el desenvolupament del teatre sard del segle XVII va néixer de la coincidència de tres factors que contribuïren a atorgar-li un estil que havia de continuar-lo caracteritzant durant el segle següent: la intensa vida religiosa, la preexistent tradició teatral popular i l'equilibri entre formes tradicionals tant indígenes com d'origen ibèric (BULLEGAS 1976, 37). Pel
- ↑ M. G. COSSU matisa aquesta afirmació, que considera vàlida pel que fa a la documentació de tipus literari, tot recordant la necessitat de tenir en compte també les actes notarials i els registres parroquials a l'hora d'establir el percentatge d'ús del sard en una determinada zona (COSSU 1990, 25).
- ↑ Per a l'estudi de la història social del sard veg. -a més de PIRA 1978-, SALVI 1975, 175-207; SALVI 1973, 546-554; SANNA 1957b, 17-22; i WAGNER 1951, 37-66.
- ↑ Els condaghes són reculls d'actes públiques que comprenen textos dels segles XI-XIII. Les principals edicions d'aquests condaghes són BONAZZI 1900, BESTA-SOLMI 1937 i SANNA 1957A.
- ↑ Ha estat molt ben estudiat l'ús del sard a la diòcesi de Bosa durant el segle XVII a partir de l'anàlisi de les actes notarials i els registres parroquials (COSSU 1990). Tot i que durant aquest període el sard consisteix en la llengua més emprada a la zona de Bosa (és present al 71,8% de les actes notarials descrites), no deixa de ser una llengua subalterna respecte al català, malgrat tot emprat de manera molt més escadussera (20,6%), però precisament en aquells documents que exigien un major rigor formal (veg. COSSU 1990, 17 i 24). Per a l'estudi de la llengua emprada a les actes notarials veg. també ROMERO 1983 i ARMANGUÉ 1987. No existeixen altres estudis relatius a l'ús públic del sard durant el segle XVIII. Pel que fa a la nostra recerca, no hem tingut ocasió de trobar cap document no literari redactat en sard durant el període objecte del present estudi.
