Són fonamentalment quatre les llengües que van conviure a la Sardenya del segle XVIII. Convé tenir en compte, en primer lloc, la llengua autòctona, el sard[1], fragmentada en diversos dialectes que, essencialment, podem classificar entorn de dos grans grups: els dialectes logudoresos -que influiran de manera directa damunt del català de l'Alguer- i els campidanesos. Es tracta d'una llengua de transmissió bàsicament oral que a partir del segle XIV, com a conseqüència de la invasió catalana, va anar perdent a l'illa, de manera progressiva, el seu antic caràcter de llengua de l'administració per tal de llegar-lo al català, que es generalitzà en tots els cercles propers al poder.[2]
A partir del segon terç del segle XVIII, però, el català, que des del segle XVII veia disminuït, en benefici del castellà, el seu prestigi social -sense perdre l'originari caràcter de llengua de l'administració-, va sobreviure reclòs a la ciutat de l'Alguer, on s'ha perpetuat fins als nostres dies[3]. Per tal d'estudiar amb més atenció les fites fonamentals de la història del seu ús -en oposició amb les tendències castellanitzant i italianitzant-, abans d'afrontar la història de la llengua catalana a Sardenya durant el segle XVIII descriurem el marc on aconseguí de sobreviure. Tindrem en compte, per tant, la castellanització de l'illa -aprofundint el període posterior a l'any 1717- i la italianització que havia de culminar el 1763, quan es generalitzà l'ensenyament de l'italià a les escoles.
II.1.- El sard: decadència i represa
II.1.1.- El període de decadència
Tal com encertadament assenyala Michelangelo Pira, "la storia linguistica della Sardegna è contrassegnata da una quasi costante presenza di almeno due lingue. La prima, quella locale, è estremamente povera, quando non del tutto priva, di testi scritti. L'altra è sempre una lingua di
- ↑ Els principals estudis de conjunt dels diversos dialectes sards són les obres, ara ja clàssiques, de M.L. Wagner (WAGNER 1907, WAGNER 1922, WAGNER 1951, WAGNER 1953, WAGNER 1960-1964), a més de SANNA 1957b, BLASCO 1984 i BLASCO 1986.
- ↑ Pel que fa a la història del català a Sardenya, veg. sobretot CARBONELL 1984a, CARBONELL 1984b, ROMERO 1983, ARMANGUÉ 1987 i BLASCO 1989. Poden ser útils, sobretot a l'hora d'estudiar la influència del català damunt del sard, SANNA 1957b, 195-202; ARCE 1960, 134-140 i 328-334; i BLASCO 1984, 140-159.
- ↑ És molt abundant la bibliografia relativa a la història lingüística de l'Alguer i a l'anàlisi del dialecte local. A més dels principals estudis (KUEN 1932-1934 i BLASCO 1983), veg. la bibliografia que proposa CORBERA 1990, II, 480-493, amb la corresponent anàlisi crítica a les ps. 9-16 del vol. I.
