poesia en català precisament en un dels ambients més castellanitzats i, posteriorment, més italianitzats de l'illa.
El recurs a les formes literàries de més antiga tradició popular -amb tota l'escenificació que comporta, i que alhora marca un distanciament per part de l'autor i dels assistents a les lectures- fou una de les principals característiques d'aquesta poesia: hom conrea, així, la forma mètrica dels goigs i estableix uns textos en què la senzillesa, l'humorisme i, en definitiva, l'anècdota els atorguen un to completament local i circumstancial. Però no només això: de manera continguda, alguns elements propis de la literatura arcàdica aconsegueixen de penetrar en aquesta poesia, de manera que amb Bartomeu Simon assistim a un fenomen paral·lel al de Joan Ramis i Antoni Febrer i Cardona, a Menorca, o al dels autors rossellonesos del període: a la penetració de l'estètica neoclàssica, en aquest cas de tradició italiana, a la poesia en català. És ben simptomàtic que aquesta penetració s'esdevingui, precisament, en una terra que, com Menorca i el Rosselló havia deixat de dependre de l'Estat espanyol. Aquesta dada representa una de les principals novetats que insinua el nostre estudi i que ha de permetre, sens dubte, ben fructuosos estudis posteriors.
No tan sols les formes literàries catalanes, però, van interessar Bartomeu Simon. Una de les principals sorpreses que ens ofereix la seva obra en català és el pacient estudi i posterior correcció lingüística dels propis textos. És interessant de tenir en compte que els costums lingüístics contemporanis i l'abundant documentació en català, tant d'origen alguerès com sard, que Bartomeu Simon havia de conèixer a la perfecció, no van constituir un element prou legítim per al nostre autor a l'hora d'enfrontar-se amb la pròpia llengua. No serà, efectivament, fins a conèixer el Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril, de Miquel Agustí -un text, per tant, escrit en català fora de Sardenya- que el nostre autor es decidirà a corregir la seva poesia tot aplicant-hi les solucions ortogràfiques i lingüístiques, sovint en dasacord amb el dialecte local, que agermanen la seva obra amb la produïda a la resta dels Països Catalans.
L'estudi del lloc que ocupa Bartomeu Simon dins la literatura catalana del seu temps -tot aprofundint el paral·lisme amb els fenòmens literaris introduïts a Menorca i el Rosselló- i l'anàlisi de la seva llengua tant des de l'aspecte dialectal com de la pretesa normativització que acabem d'insinuar, són aspectes ralacionats amb el nostre estudi que prometen novetats enriquidores i que nosaltres mateixos pretenem d'aprofundir en una altra ocasió. Fins llavors, oferim el present treball als estudiosos que se'ns vulguin anticipar i als quals esperem d'haver ajudat tot fent públics uns textos que han d'aclarir, en el futur, un dels aspectes menys coneguts de la nostra literatura.
