El poema més ambiciós de Bartomeu Simon és sens dubte la "Confutazione al poema intitolato "La Diffesa", del Cavaliere N.N, divisa in cinque articoli dedotti dal medesimo", escrita a Càller l'any 1809 (ARMANGUÉ 1994b). Gràcies a cinc cartes que acompanyen o comenten el poema ens és possible de reconstruir-ne de manera ben detallada la història.
El dijous de Carnestoltes de l'any 1808 un grup de nobles, militars i religiosos algueresos havien organitzat una festa fora de la ciutat, concretament als jardins de Sant Efisi. Entre els assistents a la festa trobem el canonge Joan Baptista Simon, l'únic fill de Bartomeu que residia encara a l'Alguer.
Durant la festa, un altre dels assistents, del qual només sabem que es deia Leonardo, va llegir un llarg poema italià, intitulat "La diffesa", en què justificava la seva poca sociabilitat tot descrivint la pobresa general que travessaven tant la ciutat com l'illa.
Tal com ens fa saber Bartomeu Simon en una "Lettera confidenziale trasmettendo il presente trattenimento", adreçada al seu amic Enric Ruiz, hom va fer circular a l'Alguer una versió manuscrita de "La diffesa". L'any 1809 Bartomeu Simon va tenir ocasió de llegir el poema, que el seu nebot Joan Lavagna li va fer conèixer a Càller.
Segons paraules del nostre autor,
"Non sapendo come distrarre il mio debole spirito da' sensibili dolori e molesti pensieri che'l tenevano agitato, mi presi a leggere il graziosissimo poema per titolo La Diffesa, del celebre cavaliere N.N., che mi fu favorito da un personaggio a cui avealo egli comunicato.
Lo lessi più volte con ammirazione e stupore e, trovandosi in una d'esse presente un degno figlio d'Astrea, che non poco encomiò il poema e l'autore, disse che andarebbe per facezia contrariato colle medesime rime".
Fou així com va néixer la idea d'escriure la "Confutazione" de "La Diffesa". Es tracta d'un llarg poema en alexandrins l'únic mèrit del qual, segons el propi autor, consisteix en el fet que segueix les rimes de "La Diffesa". Ara bé, per tal d'enriquir el contingut del poema Bartomeu Simon va voler afegir quasi cent vint versos a l'original, tot allunyant-se de les rimes que hauria hagut de seguir. És en aquest fragment, que correspon al cinquè cant, "Sulla miseria del Paese", on trobem la seva veu més personal, fortament crítica en algunes ocasions:
