notturna in qualche conversazione della sua età, purché la casa sia onesta e civile e la cosa restasse ne' suoi limiti. Alla fine Matteo non è più bambolino. E simili cose ed in Torino, e in ogni paese colto e presso le persone che fan cos'è uomo e gioventù, ben lungi da riprendersi in un dottor di collegio com'egli è si riprende anzi qualunque di tal età che non le facia e si reputa per istupido ed insensato" (25 de maig de 1786).
Efectivament, Bartomeu Simon pretenia que el seu fill deixés d'assistir a aquestes tertúlies per tal que se'n beneficiés la seva activitat acadèmica; no tant perquè desaprovés aquest costum social. Ell mateix va acabar freqüentant la tertúlia de la marquesa de Sedilo, la mà de la qual va arribar a pretendre durant molts anys, tot esperant la mort de la seva muller.
Lògicament, en la seva correspondència amb Domènec, Bartomeu Simon no serà gaire precís en tractar el tema dels seus amors irregulars, que el separaren encara més de Magdalena Delitala i van posar els quatre fills de la part de la mare. Així i tot, no va deixar d'incloure en les cartes adreçades al seu fill gran certes insinuacions que, malauradament, resulten gairebé indesxifrables. Un bon exemple d'això ens ve donat pel següent fragment, on Bartomeu Simon informa el seu fill sobre els escassos progressos en la conquesta amorosa:
"Sieguono sempre gli amori di Tirsi con Irene con scandalo e con nostro crepaccuore e svantaggio. Allorquando io facevo all'amore con Maddalena Olivar senz'altro pregiudizio che il solo mio, che non si fece per distogliermene, eppure sin d'allora Tirsi faceva più con Irene e con maggior pregiudizio" (25 de maig de 1786).
Hauríem d'identificar el Tirsi de qui parla Bartomeu Simon amb el cavaller Guirisi, que va acabar contraent matrimoni amb la marquesa de Sedilo: la Irene de la carta i, probablement, l'"Anarda" del cicle poètic que presentem.
"Anarda" és, efectivament, el senyal amb què Bartomeu Simon -que s'amaga rere el de Belisardo- es refereix sovint a la dama objecte del seu amor. I si hem d'identificar efectivament l'Anarda dels poemes amb la marquesa de Sedilo, el recurs a les llengües castellana i sarda no fóra gens arbitrari per tal com, d'una banda, el sard era la llengua familiar de la seva zona d'origen mentre, d'altra banda, el castellà continuava consistint en la llengua habitual de la noblesa local.
