collegio d'educazione non può cagionare nè morte infausta nè cosa alcuna così dolorosa. Si perdonin dunque come uno scherzo"[1].
Com a resposta a aquest poema, un germà de Joan Francesc, probablement Mateu Lluís, va adreçar al seu pare el sonet titulat "Conforto al dolor di Gianfrancesco Simon in seguito alla sua anacreontica sul ritorno al Reale Collegio de' Nobili". El text d'aquest sonet és el següent:
"Amico, al tuo cantar si ferma e tace
immoto il padre, e all'ire sue pon freno.
Mercè tue rime e di dolcezza pieno
in lungo oblio addormentato giace.
Ecco li dona alfine e triegua [sic!] e pace,
onde specchiati pur di bella in seno;
e se in fortuna non uguale, almeno
sarotti in adorar fido seguace.
Già, già la bella al tuo martoro stassi
come dalle ragion convinto reo,
onde men dura e men selvaggia fassi.
Amico, segui pure; ancora Orfeo
trasse le fiere e moto diede ai sassi,
onde col canto egli immortal si feo".
Bartomeu Simon, tot reprenent les rimes d'aquest sonet, va respondre al fill amb el que havia de ser el seu primer text literari conegut: la "Risposta al retroscritto sonetto del padre di Gianfrancesco".
El joc, però, no es va acabar aquí: Bartomeu Simon va voler contestar encara al poema de Joan Francesc a la "Risposta del di lui genitore cogli stessi consonanti": es tracta d'un text incomplet per tal com consta de només quaranta-una estrofes, contra les cent onze del poema imitat.
No podem atribuir a una iniciativa espontània de Bartomeu Simon ni la mètrica dels poemes ni certes referències més o menys cultes que les vernissen d'erudició ja que el nostre autor es limita a
- ↑ Nota a l'estrofa LXX.
