Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/10

Aquesta pàgina ha estat revisada.

de successió austríaca,[1] al llarg de la qual Carles Manuel III va provar encara de desfer-se de Sar­denya a canvi del títol de rei de Llombardia.

 Pel que fa a les reformes de què l'illa va beneficiar-se durant aquest període, convé destacar l'obra del virrei marquès de Rivarol (1735-1737), que va afrontar les tendències immobilistes amb què la societat sarda havia rebut els piemontesos. Els aspectes contra els quals lluità amb més energia foren el bandolerisme, les irregularitats en l'administració de la justícia i la infidelitat envers la nova corona. Malauradament il virrei confongué aquesta infidelitat amb un certa nostàlgia dels antics costums i s'obstinà contra les seves expressions més superficials. Culminant la seva campanya antiespanyola, encara, va provar de suprimir la Universitat de Sàsser per tal de fer-ne fora els jesuïtes, que mantenien una relació massa estreta, sempre segons l'opinió del virrei, amb els antics dominadors. La forta resistència amb què els sasseresos van acollir aquesta proposta, però, l'obligà a bandejar-la de manera definitiva.

 En el període comprès entre les dues guerres de successió europees, el marquès de Rivarol va dur a terme una visita general a Sardenya tot estudiant les qüestions relacionades amb l'ordre públic. Com a conseqüència d'aquesta visita general, el virrei va endegar la principal reforma que afectà el notariat: ens referim a la introducció al Regne de les "Tappe d'insinuazione", o bé arxius on calia registrar i custodiar amb caràcter definitiu les actes notarials de cada comarca.[2]

 La pau d'Aquisgrà as­senyala l'inici de la segona etapa del regnat de Carles Manuel III, fonamentalment adreçada a la construcció d'un Estat modern al Piemont, tot seguint els dictats de l'absolutisme il·lustrat que renovaven la vida política europea.

 Pel que fa a Sardenya, l'atenció del rei podrà adreçar-se finalment envers la reforma de les institucions d'origen català, reforma que representarà el primer dels grans períodes renovadors dins la

    Després de la cessió de Sardenya al Piemont, les autoritats sabaudes, tot i que es van veure obligades a reconèixer aquesta institució d'origen català, no van convocar mai el Parlament, que segons un antic costum hauria hagut de reunir-se cada deu anys. No serà fins a l'any 1793 que el Parlament sard s'autoconvocarà per tal de participar d'una manera activa en la direcció política del Regne. Pel que fa als orígens i la història del Parlament sard, veg. MARONGIU 1979 i la bibliografia que proposa MATTONE 1984, 91.

  1. És ben significatiu el fet que el virrei comte Allinge d'Apremont, així que van començar les hostilitats, proveís a reforçar la defensa de les places fortes de l'Alguer i Castell Aragonès: la presència al Logudor de bandolers i nobles descontents de la política dels piemontesos feia témer perilloses col·laboracions de la població sarda amb les tropes hispano-franceses.
  2. Va regular les "Tappe di insinuazione" l'edicte del 15 de maig de 1738, la versió italiana del qual és publicada dins SANNA 1775, I, 342. Per al seu estudi veg. sobretot CANEPA 1936 i, pel que fa a les llistes dels pobles que formaven cada "tappa d'insinuazione", INSINUACION 1738.