Pàgina:Llegendes de l'altra vida (1914).djvu/137

tro al mig loch de la val, aquesta masquinea: car la vna part ere de flames bulents, e laltra de pedra rebea e de fret de neu, que no ere gens menor en pene. Mas cascuna part ere plena, entro al mig loch de la val, danimes de peccadors, les quals eren aqui cabuçades per abriuament dunes e daltres. Com, donchs, la força de la feruor e cremor massa gran no poguessen soferre, saltauen les mesquines en mig del fret no huyat; e com aqui repos trobar no poguesen, saltauen altra veguada en mig de les flames qui apaguar nos podien; e com les malauirades en aquesta trebucaça e esquiuança longuament e amplament, segons que jo podia guardar, sens tot repos per multitut sens comte despirits leygs fossen turmentades, pensem que, per auentura, [que] aquest loch ere infern, dels turments del qual moltes veguades auia hoit parlar en les escriptures. E respos me lo meu guiador, quim anaue denant, e dix : «No hagues sospita que aquest loch sie en imfern, car aquest [no] es imfern lo qual tu te cugues. »

E com daquella vista tan espaordida poc a poc me tragues, em menas en pus pregon loch, viu soptosament denant nos los lochs que començaren a escureir, e tots complir de tenebres; [en] les quals tenebres, com hi entrassen[-m], en tant foren espesses per caliya e per obra descuredat, que res no pogui veure entre aquelles soles tenebres, si no tan solament la bellea daquell qui[m] menaue, e la vestidura daquell, qui blanqueiyaue axi com a neu. E com anassen[-m] sots aquella nuyt descuredats, veus que soptosament aparagueren dena[n]t nos sperits malignes, qui eren negres e peloses; e los vns