Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/92

Aquesta pàgina ha estat revisada.

sos sentiments entranya! hermosos valls de las costas del Montseny, ¿ab que vos puch comparar? no era mes bella la terra que mare 's digué de Fidias, ni tampoch, pot ser mes hermós lo cel que inspirá los cants de Homero.
 Ni un sol nuvol entelava la color puríssima de la celestial altura, un aire dols y que cambiar no pusquia refrescava la calitja, balandrejávantse mogudas per l' oratje las frescas herbas que á la marge del torrent creixian, estenentse fins á un grandissim prat en lo qual rengleras de afileráts pollancres aixecavan sas gemadas brancas al cel. No semblava si no que un se trobés en aquell delectissim lloch ahont lo poeta Florentí, avans de entrar en lo Paradís, trobá á Matilde, lo riu aquell que recordava al Leteo ab lo murmureig de sa aigua crestallina: aquells arbres moguts al besos de la brisa, y los variats colors de la natural catifa, quasi, quasi haurian fet creurer que lo cantor de Beatriu en aqueix lloch inspirat s'havia. Al extrem del prat se sentía ressonar de tant en tant lo esquellerinch dels bous que pasturavan, y la lluna platejava la vall y las aubagas de avellanés y faigs, fins que una finíssima boira, que aná engrossintse poch á poquet, interposás entre ella y la terra arran de la que baixá ¡Quí no hauria dit al veurer las trasparents glassas boirencas arrosegarse per terra, ó bé, que aquesta fins al cel s' aixecava, ó be que fins á ella lo cel havia devallat! ¡Quí no hauria contemplat ab viva emoció y ab veneració profunda las exelsas maravellas que 'ns mostra de diferents y variadas maneras á