Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/88

resposta. La porta cedí, y aparegué als ulls del Farell y dels que l' acompanyavan, lo demacrat anacoreta ab un Sant Crist á la má. La rabia del déspota no tingué mida, y fent una senyal als seus, s' abrahonaren tots demunt del ermitá que s' habia posat al devant dels joves pera escudarlos.
 —Fuig d' aqui, ó mors; cridá 'l Farell.
 —Matam, si tens pera aixó coratje, mes no intentis que deixi de escudar, encara que sia ab mon cos, al que 'm demana amparo.
 —Donchs no 't valdrán tos hábits; ningú may s' ha atrevit á posarse á devant meu, y se li tirá á sobre pera arrancarlo de allí: lo sant anacoreta 's mantingué ferm, semblava que una forsa sobrenatural lo sostingués; lo jove desposat tremolava de coratje, mes son defensor li maná restar tranquil. Rabiós l'infame perseguidor de trovar tanta resistencia, desenvainá sa daga y sa acerada punta travessá lo cor del ermitá, que caigué en terra, mormolant:
 —In manus tuas, Domine, commendo spiritum meum.
 Fora ja l'obstacle que 'l contenia, y sense estremirse poch ni molt per l' assessinat que acabava de cometre se llensá com llop famolench demunt la mísera donzella, en tant que sos companys subjectavan á son amat que, foll y fora de sí, y no tenint altras armas que sos punys, se defensava á cops y á mossadas. Era un espectacle trist y horrorós lo que dintre la celda del Sant ermitá passava; eix ensangrentat y mort en terra, la donzella mormolant ab de-