Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/81

 Ple d'inmensa caritat y amor al prohisme, anava pel mon duhent la llevor de la divina paraula; y, fill com era de Santa Coloma, l' amor á sa terra lo duya allavoras á predicarhi pera que la gent, fent penitencia de sas culpas, aplaquessen la justa cólera de Dèu y fossen lliurats dels mals que per ellas havian merescut. Al veure aquell trist quadro de sequedat y miseria, nostre Sant resolgué lo redoblar sas prédicas y oracions pera que 'l Senyor lliurés de tanta desgracia á sa estimada terra. Las fonts estavan secas, las deus totas estroncadas, no 's trobava ni un rech ahont hi passés gota d' aygua, aixís com tampoch en cap torrent, pera poderhi refrescar la assedegada gola: los habitants d'aquellas comarcas tenian de beure aygua de las bassas ó sots, succehint ab aixó que 's desarrollavan unas fortas y malignas febres que no tenian cura.
 Pujant amunt pel riu d'Arenas,—ja feya moltas horas que caminavan,—lo company de Salvador s'assegué á la entrada d' un bosch mitja hora avans de arrivar á Santa Coloma: las alzinas sureras aixecavan tristement sas brancas mitj secas al cel com demanantli misericordia; y al cim del turó eran ja mortas de set.
 —Salvador, li digué, mentres s' asseya, com aquets arbres, jo també desfallesch. Y efectivament, la set mes que la gana y 'l cansament, los tenia aclaparats; tot lo dia havian caminat ab un sol abrassador, y no habia passat per sa boca ni una molla de pá ni una gota d' aygua.
 Salvador, veyent l'estat del seu company,