que ab sa flayre omplian l' ayre fresch y dols, de emanacions delitosas, arbres verts y gemats amagant entre sas fullas los nius dels festius trovadors dels boschs que cantavan sens may parar eternas lloansas á la reyna de aquel lloch, tot alló encisá de tal manera al nostre jovensel que no s' hauria cansat may de veurho: de prompte, la veu de la regina 'l tragué de sa abstracció.
—¿Qui ets tú, pobre mortal, qué aixis t' atreveixes á penetrar en eix lloch, vedat en aqueix temps á las miradas humanas? ¿quí ets tú que ab ta sacrilega ma has profanat una de las nostras sacerdotisas? ¿saps lo cástich que mereixes? nó? donchs eixa ma impía no deu restar en son lloch sino que separada del cos deu ser despres cremada fins á tornar cendra, cendra que 's deu esventar despres envers la regió terrestre; y tos ulls que ab sa mirada han profanat aqueix lloch, y tos peus que l'han trepitjat, dehuen tenir la mateixa fi...
Mentres aixis parlava la sobirana, una munió de faunos, follets y cefirs alats lo voltá pera cumplir eixas ordres, y 'ls fochs follets ó llumenetas de llanguits y diferents colors s' hi atansaren pera exercir son ministeri.
—A no ser, seguí dihent ella, que alguna filla d' aqueix lloch te prengui per espós.
La gentil rosa que fins allí l' havia acompanyat, s' agenollá llavoras devant de la regina y
—Jo l' acepto, digué.
Al acabar eixos mots, los follets, céfirs y faunos comensaren á ballar y saltar al compás de la música que feyan los arbres y las canyas al
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/76
Aquesta pàgina ha estat revisada.
