Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/73

aixó: agafá 'l glas y se 'l guardá; empero havian arrivat los últims dias de Novembre y llavoras li havia passat pél cap de adornar sa testa ab dauradas espigas, y com en lloch n' hi havia, comensá de plorar y de entristirse y queixarse ab tan greu dol, que 'l jove tot presurós se n' aná altra volta fins qui sap ahont pera trobarlas. Mes tota la terra era erma, y 'ls blats esgrunats en las golfas; aixis es que no n' hi pogué dur cap. La noya, no obstant, insistí y ell, tot desficiós, emprengué una llarga caminata resolt á no tornar sense las tant desitjadas espigas: y camina que caminarás, aná á parar á unas terras ahont encara no queya la fulla dels arbres:—Ja vaig bé, pensá ell; y 's posá á caminar ab mes dalit; per fi, comensá á sentir una gran calor y suant á mars anava fent sa via, coneixen que s' atansava á las terras ahont encara hi havia 'l blat per segar. Arrivá á un lloch ahont hi florian margaridoyas y altras menas de flors y ahont los camps estavan engarlandats per encesas rosellas que entre mitj de las dauradas onas de las espigas se bellugavan, y ell que tot joyós aná per cullirne un grapat, quan sobte s' aparegué á sos ulls un home alt y gros de rossíssima y espessa cabellera, en qual rostre enmorenit pel sol hi brillava la salut y forsa.
 —Qué vens á buscar aquí, jovensel? li preguntá.
 Y ell tot confós li respongué:
 —Vinch á cercar un grapat de espigas pera donar gust á ma estimada que molt las desitja.
 —Poch te deu voler ta estimada, digué l' apa-