Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/72

Aquesta pàgina ha estat revisada.

grossos llibres oberts, mapas, esferas, tota mena de instruments químichs y mil altres cosas que seria llarch anomenar; en lo fons de la cova que s' estenia per derrera l' arbre allá d' enllá del torrent, una munió d' homens y donas tots de nevada caballera y llargas vestas, s' afanyavan en fer munts de glas y gebre, y alenant demunt de una cascata que prop d' ells hi havia, la convertían en neu.
 —¿Qui ets tu, y que vens á cercar en mos dominis? digué 'l vell de nevada testa.
 Tant bon punt hagué dit eixas paraulas, un crit ressoná en la cova y tots los que en ella hi havia rodejaren al que havia parlat, brandant grossos caramells de glas damunt la testa del minyó.
 Lo vell los contingué y girántseli.
 —Parla, ordená ab autoritat.
 Lo pobre enamorat no trobá rés millor que contar la veritat; y aixis ho feu.
 —Oh vanitat de vanitats! digué 'l vell; pero, sia com vulla, eixa es mes noble que las altres. Ja que la tens, empórtaten aquest tros de glas, mes tente compte de ferne mal us perque en eix cas, es mil voltas millor no possehirlo; y en quant á la donzella que aixis te fá corre pera obtenir lo que ella desitja, guárdaten, puig tal volta no es per amor per lo que ho vol, sino pera satisfer sa vanitat, en qual cas no 't fará felís.
 Y dit aixó, torná á cloures la alzina, y nostre minyó s' en torná per lo mateix camí que havia vinguí, á trobar á sa hermosa enamorada.
 ¿Mes creyeu que eixa estigué contenta? Res d'