migrantse cada dia y per ço sa mare sens consol plorava veyent la desgracia á casa seva.
Torná á venir lo Corpus y 'l sol irradiant y hermós torná á llensar sos vivificants raigs demunt la terra pera glorificar aixís l'august misteri que en aquell dia celebra la Iglesia. Tornaren á repicar las campanas al sortir lo Santissim, que aquest any no recorregué mes que 'ls voltants de la iglesia; mes ay! que sols lo acompanyavan uns quants bons jayos, y al derrera totas las donas ab cor trist y plorosa cara; de jove ni un; pot ser en aquella hora eran ja tots morts! Ni hi anava 'l bell abanderat, ni devant de casa la Catarina hi havia altar guarnit, ni enramada d' or y esmeragda; tot era sol y trist; sols lo petit germá de aquella, tot solet, ab un penjoy de cireras á la má, cantava encara, ab baixa veu, perque no 'l sentís sa mare:
La cirereta 'm fa ballar
quan la veig tan vermelleta,
la cirereta 'm fa ballar
quan la veig vermellejar.
En quant á sa germana, feya pochs dias que son esperit havia pujat ab son amor á la mansió eterna á gosar al costat d' un Deu que es tot pau y ditxa, la ditxa y la pau que li negá la terra.
